Fa cinc anys, el filòleg Pau Vidal publicava la seva primera novel·la, 'Aigua Bruta' (Empúries, 2007). Una història de lladres i serenos protagonitzada per un filòleg fervent seguidor de Coromines i detectiu accidental, Miquel Camiller, dit Camil. Aleshores Vidal ja anunciava que la vida d'en Camil no s'acabava amb aquella novel·la, que en vindrien d'altres. I després de cinc anys ha arribat 'Fronts oberts'. L'autor en llegeix uns fragments per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo) i en parla.

'Sí, entenc aquests dos llibres com una sèrie. A 'Fronts oberts' hi apareixen gairebé els mateixos personatges que a 'Aigua bruta'. En Camil ha deixat l'Acadèmia d'Estudis Catalans per la placidesa de l'Escola de Policia de Catalunya, on dóna classes de llengua. Potser en Camil té alguna explicació a la lamentable actuació d'un sector dels Mossos, que per fer pressió al departament d'interior, es negava a parlar en català? 'A mi el que em va sorprendre és que diguessin que només utilitzarien el castellà. Però si ja ho fan! El que em va sorprendre és que la gent es pensava que parlaven català. Se us ha dirigit mai un mosso en català? A mi no m'ha passat mai.'

En l'àmbit de la ficció, Vidal explica que li convenia situar en Camil en un context policial, perquè sense aquest context és difícil resoldre un crim. Alhora, 'permet contrastar encara més l'anacronisme del lingüista: Camil és un personatge anacrònic, que treballa amb les paraules, una ciència que demana un temps llarg, mentre que el ritme policial és tot el contrari, la rapidesa és bàsica a l'hora de resoldre un cas. De fet, Camil és un personatge anacrònic i un detectiu involuntari. Qui resol els casos és l'inspector Jeroni Domingo. En aquest cas, Domingo té entre mans un cas de pederàstia que s'ha iniciat per xat, i és en les converses que Camil intentarà descobrir l'origen de tots els que en formen part.'

'El cadàver apareix al País Valencià i com que allí els mossos no hi poden actuar, per investigar el cas fan servir un agent de Burriana infiltrat, que té un paper definitiu, i que és la cara bruta de la policia. Volia que la novel·la passés al País Valencià, perquè vull que la sèrie es vagi succeint en tots els territoris de parla catalana per reproduir les diverses parles: la primera novel·la passava a la Catalunya central i al Pirineu, aquesta passa al País Valencià, i les properes se situaran a Alcoi, a l'Alguer, a Mallorca, a Perpinya… Literàriament és un experiment. I  no és fàcil. Donar forma física a una llengua no fixada, costa. Però hi ha precedents, com les novel·les d'Andrea Camilleri, el sicilià que ell escriu no el parla ningú.  Això dóna carta de naturalesa a una llengua que encara hi ha qui creu que és poc últim.'

'La creuada d'en Camil és intentar desfer la confusió de parlar català bé. Vull dir que parlar bé el català no és fer servir de tant en tant mots com 'llur', sinó que la sava d'una llengua és la llengua popular. I la llengua popular és la que es perd amb més facilitat. Per això en les meves novel·les es renega molt, hi ha moltes frases popular…, per desfer aquesta confusió que ens ha de matar.'

'De fet, la víctima d'aquestes novel·les és la llengua, i l'assassí és l'estat de les coses, diríem.' Aquest pessimisme podria ser un entrebanc per la trama. Tanmateix, Vidal ho desmenteix perquè considera que en Camil és un personatge prou pintoresc per a fer-se simpàtic. Ara, reconeix que per a ell, que és qui construeix la història, sí que és una mica pesat, perquè 'és com la cançó de l'enfadós. Però és així. Mira, ben aviat publicaré un llibre sobre el bilingüisme, en el qual intento fer entendre a la gent que el fenomen del canvi idiomàtic és com el fenomen del canvi climàtic. Ser pessimista no és culpa meva, és la realitat. Abans parlàvem dels mossos, que només fan servir el castellà. I la policia és un reflex del país: si hi ha individus tan cínics i fascinerosos com aquest mosso dit Antoni Castejón és perquè té el seu reflex al Parlament, amb gent com en Jordi Cañas (portaveu de Ciutadans).'

Us oferim un petit fragment de les memòries de Josep Maria de Sagarra, que llegeix l'actor Ivan Benet (vídeo), sobre el seu ingrés a l'Ateneu Barcelonès i la importància de la penya de Joaquim Borralleras: 'Vaig ingressar-hi com a soci al mateix temps que Carles Riba, el mes d'octubre de l'any 1910. A l'Ateneu vaig anar de dret a la penya de Joaquim Borralleras. (…) Arribà un moment que en la vida de Barcelona la nostra penya va produir un cert respecte i fins un cert pànic, a persones que s'imaginaven qui sap què referent a les nostres activitats.'

La peça és part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

'Vinyes verdes vora el mar' és un dels poemes més populars i musicats de Josep Maria de Sagarra. L'ha versionat Lluís Llach i posteriorment Ovidi Montllor. Ester Formosa, acompanyada a la guitarra per Toti Soler, canta el poema en la versió d'Ovidi Montllor (vídeo). És una cançó marinera del volum 'Cançons de rem i de vela' (1923), llibre que Sagarra va començar a escriure quan Josep Pla el va portar a Calella de Palafrugell i li va fer descobrir la costa.

La peça és part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

L'any 1913 Josep Maria de Sagarra va guanyar l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema 'Joan de l'ós', que havia començat a gestar durant un viatge a Itàlia (vídeo). 'Joan de l'ós' és un dels poemes èpics que tenen l'origen en la cultura popular, com ara 'El mal caçador' i 'El comte Arnau'.

La peça és part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

Avui fa cent cinquanta anys que va néixer a Manacor mossèn Antoni Maria Alcover (Santacirga, Manacor, 1862 - Palma, 1932), propulsor i primer redactor del 'Diccionari català-valencià-balear'; recopilador de les rondalles mallorquines; president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans; responsable del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906… Per tot això i més és considerat l'apòstol de la llengua.

El Consell de Mallorca ha declarat el 2012 Any Alcover, en contradicció flagrant amb l'agressió social i política constant (també dins el PP) del govern Bauzá contra la llengua.

El paper de Moll en la difusió de l'obra d'Alcover

Francesc de B. Moll va ser el principal col·laborador d'Alcover i es va dedicar a publicar tota la seva obra. L'editorial Moll, a través d'un comunicat, recorda l'obra d'Alcover: 'L’Editorial Moll ha esdevingut el vehicle privilegiat per a la difusió de la immensa obra d’Antoni M. Alcover, en els seus dos vessants. D’una banda, els textos sobre matèria lingüística: la Lletra de convit, amb què cridava a tots els catalanoparlants a participar en la tasca d’arreplega de materials per al DCVB; el Diari de viatges, on conta els periples que féu ell mateix per recollir el parlar col·loquial de tot el domini lingüístic; la Crònica de l’Obra del Diccionari, que dóna compte dels progressos en la constitució dels materials per a la seva redacció i la Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València.

 
Capítol a banda mereix el DCVB, l'obra magna de la filologia catalana, iniciada per ell i redactada per Francesc de B. Moll, amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll Marquès. Es tracta de l’inventari lèxic i etimològic de la llengua catalana antiga i moderna, dialectal i literària en 10 volums, 9.850 pàgines i 160.000 articles, en els quals s’hi poden trobar definicions, localització geogràfica dels vocables que no són d'ús general, documentació escrita dels mots amb cites dels textos literaris on apareixen usats, transcripció fonètica per dialectes, nòmina dels intensius (augmentatius i diminutius) i sinònims de cada mot, notes de cultura popular  (refranys, cançons, danses, llegendes, supersticions, costums, eines d'arts i oficis) i etimologia. Enguany se celebra el 50 aniversari de la publicació del darrer volum de la primera edició.
 
Són també d’interès lingüístic l’Epistolari d’Antoni M. Alcover (19880-1931) un CD interactiu amb més de 15.000 documents i Tomàs Forteza i Antoni M. Alcover. Història d’una amistat (1880-1898), llibre sobre l’epistolari entre els dos lingüistes, elaborat, com el CD suara esmentat, per Maria Pilar Perea.

D’altra banda, cal esmentar l'edició de les Rondaies, que l’acrediten com un folklorista de primer ordre i un escriptor excepcional. Al costat de les rondalles, tot i que menys conegudes, cal assenyalar els dos volums de Contarelles, breus narracions de caire moralitzador que retraten una pagesia mallorquina fortament idealitzada, i Ses matances i les festes de Nadal, una descripció minuciosa d'alguns aspectes del folklore mallorquí.

Any Alcover

El primer acte institucional de l'Any Alcover s'ha fet a Manacor, amb la inauguració, pel batlle, d'una biblioteca dedicada a mossèn Alcover. Comprèn uns 800 volums, que és la compilació d'una part del seu llegat.

El llegat inclou llibres de la seva biblioteca personal, cartes, material de les rondalles i l'hemeroteca. La biblioteca es divideix en quatre categories de documentació diferenciada. D'una banda, obra i originals del mateix Alcover; documentació relacionada; material referent a les rondalles, i altres documents i llibres que integren el seu llegat. La directora del centre, Magdalena Gelabert, destaca que bona part del fons d'aquesta nova biblioteca prové de l'herència de Catalina Riera Alcover, neboda del filòleg, que l'ajudà a ordenar les cèdules del diccionari. L'any 2006, Patrimoni comprà el fons que tenia per donar-lo a la Institució. Entre aquest, 'hi trobam molt fons religiós, però també llibres molt antics, com primeres edicions d'obres de Ramon Llull i altres del segle XVII', informa el Diari de Balears.

El batlle de Manacor, Antoni Pastor (PP), que va inaugurar el centre, va dir: 'No us pareix que el millor homenatge que li podríem fer després de 150 anys és respectar la seva feina i continuar-la?' Alcover va treballar per la llengua des d'una perspectiva integradora de tot el territori lingüístic català. El seu diccionari contenia totes les formes lingüístiques, antigues i modernes, parlades i escrites del català. Però les declaracions que féu Joan Rotger, vice-presidente de Cultura del Consell de Mallorca, en relació amb la contradicció del Consell indiquen una clara manipulació dels principis lingüístics d'Alcover. Rotger va declarar al diari Hora Nova: 'La celebració de l'Any Alcover encaixa perfectament amb la nostra política lingüística, que promou el català de Mallorca, que és el mallorquí.'

Enric Morera (Barcelona, 1865-1942) va compondre la música de sis cançons amb lletra de Josep Maria de Sagarra, aplegades sota el títol 'Cançons de carrer'. Es van estrenar a Girona el 1926. En aquesta ocasió Marina Rossell n'interpreta una, 'L'oreneta', acompanyada per l'acordionista Maurici Villavecchia (vídeo).

La peça forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

Iniciem la sèrie 'Homenatge a Josep Maria de Sagarra': cada dia VilaWeb us ofereix una peça literària (poema, teatre, article periodístic, memòries, cançó…) que quinze autors, cantants i músics, dirigits per Joan Ollé, van dir al Palau de la Música en l'acte institucional i popular que se li va retre el 24 de gener. La iniciem amb el poema 'La campana de Sant Honorat', recitat per Montserrat Carulla.

Després de la guerra, per guanyar-se la vida, Josep Maria de Sagarra es va dedicar sobretot a la traducció: va acabar la versió de la 'Divina Comèdia' el 1941 i després va emprendre la d'una bona part del teatre de Shakespeare (en va traduir vint-i-vuit peces). Us oferim un fragment de la traducció que va fer de 'La tragèdia de Romeo i Julieta', recitat per Montserrat Carulla (vídeo).

La peça forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

En el camp del teatre, Sagarra va conrear una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel, va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, i també va escriure tragèdies. Però, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933). 'La filla del Carmesí' (vídeo) es va estrenar al Teatre Novedades de Barcelona el 5 d'octubre de 1929.

Aquest fragment de teate en vers forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. Un esplèndid Josep Maria Pou, recitant de memòria, va arrencar els primers 'bravos' de la nit. En l'espectacle, dirigit per Joan Ollé, hi van participar els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

Ahir va fer vint-i-cinc anys que es va morir J.V. Foix. En ocasió d'aquest aniversari es va recordar es recordà el poeta de maneres diferents, i una d'aquestes fou un homenatge a la blocosfera; molts blocaires van dedicar apunts a l'autor, entre més, de 'Sol, i de dol', un dels seus llibres majors, que Quaderns Crema recupera en edició de butxaca i amb una nova introducció de l'editor Jaume Vallcorba. El lingüísta Víctor Pàmies ha fet una llista de més d'un centenar de blocs que van seguir la iniciativa. Tots seguit us n'oferim un recull.

Raons que rimen (Víctor Pàmies): 25 anys sense J.V. Foix

De lector a escriptor (Jesús M. Tibau): Llegint Foix, el millor homenatge

Diari d'un llibre vell (Xavier Caballé): Un poema de J.V. Foix al 22@ de Barcelona

Plagueta de bord (Biel Mesquida): remoc records (j.v. foix su-qui)

Josep Bargalló: J.V. Foix: tres sonets i sis homenatges

De més verdes en maduren (Rosa Lizandra): Raó i Follia. 25 anys sense Foix

El pèndol de petites oscil·lacions: Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú: J. V. Foix

M’exalta el nou i m’enamora el vell (Núria Vives): Homenatge a J. V. Foix

Provisionals: Foix, el poeta en llibertat

Els dies i les dones (David Figueres): J.V. Foix: Tot muda i tot roman

Aquesta cançó (vídeo) del poema de Sagarra 'Balada de les estrelles' és recollida en el llibre 'Cançons de totes les hores' (1925). Roger Mas la canta segons una versió de Ramon Muntaner de l'any 1979. L'actuació forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar.

En l'espectacle, dirigit per Joan Ollé, hi van participar els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

Balada de les estrelles

Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me'l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m'han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles

Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l'ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

Un dia fa de soldat
se l'enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l'esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l'espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

S'ha fet pirata del mar
i és amo d'una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d'un virrei
ha penjat a l'arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m'escapcen el cos
tindré l'ànima desperta
la meva pell se'n riurà
de l'ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles

El cantant Lluís Llach debuta en el món literari amb la novel·la 'Memòria d'uns ulls pintats' (Empúries), que arribarà el dia 2 de febrer a les llibreries. Llach, que és al Senegal, no concedirà de moment cap entrevista, però en un vídeo facilitat per l'editorial, parla d'alguns elements de la novel·la tot passejant pel barri de la Barceloneta, paisatge d'infantesa dels quatre protagonistes de la seva història. L'editor Jordi Cornudella, que ha acompanyat l'autor en el procés d'edició del llibre i que coneix l'obra a fons, parla del procés de treball que ha compartit amb Llach. I el crític literari Joan Josep Isern en fa una crítica que titula 'Memòria d'amic i amat'. Llegiu un fragment de l'inici de la novel·la (pdf).

Llach explica: 'Si al 2007 quan em vaig retirar m'haguessin dit que escriuria una novel·la, n'hagués fotut a riure. (…) El que va passar és que vaig començar a llegir. Va ser el plaer de retrobar-me amb la lectura. Tot el que va passar després fou atzar: A finals del 2008 o principis del 2009 un amic em va dir: 'M'hauries de fer un guió'. I jo no sé perquè li vaig dir que sí. I em vaig posar a escriure i em va entrar una mena de ganes d'explicar coses… I vaig començar així, sense adonar-me'n.'

'És una història que no existia ni tan sols en el meu imaginari. Es parla de la guerra, segurament perquè sóc una persona de la postguerra, de l'any 1948, i sempre he estat en contacte amb gent de la guerra i també vaig entrar en contacte amb el món de l'exili quan vaig ser a París. Als primers anys de la meva joventut me'n donava compte que la gent que m'havia precedit havien viscut unes circumstàncies espantoses, riquíssimes i al mateix temps apocalíptiques. És un llibre d'amor a aquesta gent, a aquells que van partir la guerra i l'exili i que no van deixar de lluitar mai'. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.'

Els quatre protagonistes neixen al 1920 al barri de la Barceloneta, un espai propi dins de Barcelona. Llach no hi ha viscut mai però en té un imaginari propi: 'La meva 'tata' era de la Barceloneta, nascuda al carrer del mar. Ella m'explicava moltes batalletes d'aquest temps. M'agradava aquest barri, que és un món molt especial dins de Barcelona i té la presència del mar.' En l'obra té una presència important l'anarquisme, perquè per Llach el moviment llibertari és molt creatiu, 'perquè feia de la cultura una arma primordial'. I també hi apareix l'Escola del Mar, 'una aventura de Pere Vergés que hauria de ser d'obligat coneixement'. I també hi apareix el poeta Joan Salvat-Papasseit. Quan se li pregunta per la presència de poeta, Llach diu: 'Quan escrius fas els teus agraïments i deixes les teves senyals.'

'Fins aquí el què', diu Llach en un moment donat de la gravació. I afegeix: 'I després va venir l'experiència d'intentar refinar el com, que va ser un procés meravellós, un procés d'aprenentatge que em sedueix completament.' D'aquest procés d'edició n'hem parlat amb l'editor del llibre, Jordi Cornudella, que comença dient: 'La novel·la ha sortit bé perquè estava bé d'entrada: la història té molta força i l'estructural'estructura està molt ben plantejada. No sembla una novel·la d'aficionat a escriure. M'arriben moltes novel·les de gent que un cop jubilada es posa a escriure. No és el cas d'en Lluís Llach.'

Continua Cornudella: 'Ja es veia que era un llibre amb moltes possibilitats. Hi havia és clar força coses a pulir, coses pròpies d'una persona que no ha escrit mai una novel·la. Però, sortosament, l'any passat a la Processó de Verges es van trobar en Lluís Llach i l'escriptor i crític Lluís Muntada. Un li va comentar el projecte literari, l'altre li va proposar de mirar-se la novel·la, i li va fer de lector-corrector de la novel·la. Arran dels suggeriments del Muntada, en Llach s'hi va tornar a posar, hi va treballar moltíssim seguint les seves observacions, d'altres pròpies, i al final amb mi va pulir encara alguns temes d'estil i de coherència.'

'Com a editor, aquesta és la feina més divertida del món, si la novel·la s'ho val i hi ha sintonia amb l'autor. En Llach hi ha una cosa que només he trobat en els escriptors de debò en vint-i-cinc anys d'ofici: valoro que no es tanqui en banda, que no vagi a la defensiva amb el seu text ni confrontació. Els autors que valen la pena són els que es prenen aquest procés com un aprenentatge. Aquesta disposició a aprendre (que no vol dir assumir el paper d'alumne) a escriure novel·les em fa pensar que aquesta no serà l'última. En Llach té moltes ganes d'explicar coses i té coses per explicar.'

J.V. Foix es va morir un 29 de gener de 1987, avui fa vint-i-cinc anys. En motiu d'aquest aniversari, es recorda el poeta de maneres diferents: la Fundació J.V. Foix ha convocat els lectors davant la seva tomba, al cementiri de Sarrià, a les 12.00, per llegir els seus poemes. I la xarxa també el recorda amb apunts als blocs, al Facebook, al Twitter. A més, l'editorial Quaderns Crema recupera un dels llibres majors del poeta i més coneguts, 'Sol, i de dol', en edició de butxaca i amb una nova introducció de l'editor Jaume Vallcorba. Hem conversat amb l'editor.

Jaume Vallcorba va treballar durant anys colze a colze amb l’autor per fixar el text de la seva 'Obra Poètica', que Quaderns Crema ha publicat en catorze volums. D'entre tota aquesta obra, Vallcorba ha triat reeditar el llibre 'Sol, i de dol' en la col·lecció quaderns, que és una edició de butxaca, i afegint-hi un pròleg seu nou per 'donar les quatre pistes' per entendre bé els poemes.

—A vint-i-cinc anys vista, què queda i què li agradaria que quedés, tan del Foix poeta com del Foix home?
—Del poeta queda la seva obra, que és una de les més importants, no només de la poesia catalana sinó del segle XX. I l'obra quedarà mentre hi hagi lectors que la llegeixin, encara que  només en sigui un. M'agradaria que Foix tingués un record més viu. Pel que fa al Foix home, ha quedat incomprès. Només et posaré un exemple: Anant per la Ronda del mig et trobes una placa que diu: 'Avinguda Josep V. Foix'. Aquest home no existeix. En Foix tenia un nom literari, que era J.V. Foix, i un nom de ciutadà de Sarrià que és Josep Foix i Mas. Amb això ja està tot dit.

—Sovint les institucions fan poc i malament? Vostè reivindicaria per a Foix un acte al Palau de la Música com el que se li va fer a Josep Maria de Sagarra?
—No em sembla malament recordar i homenatjar al Palau grans figures de la cultura catalana. Ara, per sobre de tot, la part institucional ha de recordar els seus clàssics a les escoles. Això és el que han de fer les institucions. Perquè el millor record és llegir-lo. Portem molts anys que Foix no es llegeix a les escoles. Sembla que hi ha intencions de canvi, a través del Pla de foment de la lectura, si és així ho aplaudiré. Però primer ho he de veure.

—Què queda per fer de l'obra de Foix?
—L'obra ja està fixada i les cartes ja han sortit. Tots els papers de Foix ja han sortit.

—Parli'ns del poema 'Sol, i de dol', que dóna títol al llibre.
—És un poema curiós. Molt platònic, comença amb uns versos de Petrarca. I el que diu és: cada vegada que dic jo vull dir nosaltres, és l'experiència compartida. Està tot sol, ple de dol i no diu perquè, en un paisatge que no reconeix. Què busco, es pregunta. Parla de l'eternitat de l'ésser col·lectiu, perquè se li fa present el paisatge de fa mil anys. I s'hi reconeix. Sempre més difícil del que és aquest poema. És que a Foix li ha passat que etiquetat amb el títol de surrealista, la gent ja renuncia d'entrada a entendre'l. Però ell no n'era pas de surrealista.

—Pot semblar un poeta difícl, però alguns dels seus versos s'han fet ben populars: 'És quan dormo que hi veig clar' i també, 'M'exalta el nou i m'enamora el vell'.
—'És quan dormo que hi veig clar' s'ha interpretat malament, se n'ha fet una apologia del somni aclaridor de les realitat, però no ho és pas. El poema es mou en la tradició medieval dels poemes enigma, on el poeta diu molts dibarats perquè no és correspost per la seva estimada. Foix no va ser mai surrealista. H ha un altre vers popular que m'agrada moltíssim, que diu: 'Tots hi serem al port amb la desconeguda'. El va dedicar a Gabriel Ferrater quan es va morir al 1972. Es troba al vol.14 de l'Obra Poètica.

Després de guanyar el Premi Joaquim Ruyra amb 'He jugat amb llops', Gabriel Janer Manila (Algaida, Mallorca, 1940) publica 'Amor captiu' (Columna), una crítica a la corrupció política i la destrucció del territori a Mallorca. 'Mallorca està segrestada per l'egoisme, la incompetència, la mediocritat i el sectarisme', ha afirmat l'escriptor en una entrevista a l'ACN. Janer Manila narra la història d'Helena, una jove que viu raptada dels dotze als dinou anys per Johann. L'escriptor s'ha mostrat clar enfront de la política lingüística de l'actual govern i la decisió de fer els Premis Ciutat de Palma també en castellà: 'Que deixin els premis en català perquè defineixen una realitat social, un país i una ciutat'.

– D'on surt la idea de narrar un procés tant dur com és un captiveri?
– Vaig llegir aquesta història a la premsa, però no hi vaig indagar gaire. La veritat és que em van bastar les quatre línies generals de com havia succeït. Això havia de ser la cèl·lula inicial de la història, significava una espècie de metàfora o de símbol del segrest de Mallorca. Mallorca està segrestada per l'egoisme, per la incompetència, per la mediocritat, pel sectarisme i per tantes altres coses terribles. També he tractat d'explicar l'atracció cap al segrestador, a vegades l'illa se sent seduïda per aquell que la segresta. M'anava molt bé com a metàfora i amb això em vaig posar a escriure.

– Des de les primeres pàgines, es respira una gran crítica a la destrucció del territori...
– Hi ha diverses crítiques al llarg del llibre: a la corrupció, a la destrucció del territori, a la mediocritat, a la manca de rigor i d'energia per fer les coses amb una certa altura. No hem d'oblidar que una novel·la no és una fotografia, ni un relat, ni una crònica d'allò que vols explicar. La novel·la és una representació, una ficció que crees dins la imaginació gràcies al llenguatge. Per tant aquesta mentida parla de veritats profundes i amargues. És la funció de la novel·la des de sempre.

– En la novel·la s'hi reflecteix aquesta condició illenca dels personatges, un caràcter arreplegat cap a dins.
– Hi és per por. Els personatges tenen por i estan malalts. Davant aquesta por al risc, a obrir els ulls cap a nous aires per veure què passa, el més còmode i pràctic és tancar-se i construir un mur inexpugnable. Bastim muralles perquè no ens envaeixin, perquè si ens envaeixen ens destruiran. Hi ha aquesta ambivalència contínua, les coses no són mai ni blanques ni negres, hi ha sempre aquest joc d'ambigüitats. A part d'aquest joc d'amor i odi cap a això que t'atreu i et sedueix, però a la vegada et subjuga i et vincla, neix la novel·la.

– L'Helena, la protagonista, és un personatge que ha patit moltíssim, però a la vegada és molt sencer. Necessitaves que fos així de contradictòria?
– Ha de ser contradictòria. Els personatges no són d'una peça, el que passa és que portats l'extrem encara s'accentuen més. Tots som contradictoris i convivim amb les nostres contradiccions.

– Com aconsegueix l'autor posar-se en la pell d'una ment tant perversa com la del segrestador de l'Helena, el Johann?
No és fàcil. M'he posat dins la ment o la pell de molts personatges al llarg de la meva vida d'escriptor, i aquest no és fàcil. És a base de controlar molt el personatge, cada gest i cada frase. Porto un registre molt rigorós que em fa tenir ple control del personatge i la situació, no hi ha res per atzar o casualitat. La planificació és la creació del personatge, un personatge monstruós i estrany però a la vegada seductor, inexplicable, pervers i malalt, però al mateix temps com a màgic.

– Últimament afloren en la narrativa catalana, obres que reflexionen sobre la condició humana i la seva relació amb el bé i el mal. Tots som capaços de tot?
– Aquest és un dels grans temes dels nostres temps, ve de l'Alemanya nazi i del franquisme. Fins on podem arribar? Fins on arriba la bestialitat humana? Fins on arriba la capacitat per aguantar sense perdre les condicions mínimes d'humanitat? En el llibre, a més, hi ha tot un passatge referit al gabinet de monstres de l'oncle Martí, animals desordenats, que han nascut deformes i han estat embalsamats i dissecats. Això també suposa una contradicció perquè la naturalesa és lliure, se salta les normes, pot fer que no tot sempre sigui igual, però també fa monstruositats. Aquesta no és una visió optimista: està molt bé que la naturalesa se salti la rutina, però per a què? Per crear monstres. Tot això hi és i construeix aquesta metàfora.

– Diu que no és una visió optimista i, de fet, en la novel·la escriu 'la felicitat és improbable'. És, també, la visió real de l'autor?
– Sempre és improbable. Penso que ens barallem i lluitem per ser feliços en algun moment de la nostra vida, i ho arribem a ser, però només a moments. Si ho fóssim sempre, seríem beneits. Penso que la felicitat és un guany que es fa per instants, no per sempre.

– Li ha costat escriure aquesta novel·la?
– Sempre em costa escriure i en aquest cas m'ha costat molt. A vegades, en una revista de crònica social o en un anunci hi veig una fotografia i penso que és el personatge. El retallo i el guardo, perquè quan vull descriure una mirada o un gest vaig a aquella imatge. Em passa sovint, però amb aquesta novel·la em va passar més. Vaig tenir els personatges fotografiats, com els volia externament, són macos i atractius, però després et preguntes que hi ha rere això.

– Gabriel Janer Manila va ser un dels escriptors que va anar a la trobada de Can Alcover, una alternativa als últims Premis Ciutat de Palma.
– Sí, ja me vaig definir i vaig anar a la trobada de Can Alcover. Posar uns premis en castellà és una beneitura. Quan en l'època de la batllia de Catalina Cirer ja van posar premis en castellà, li vaig dir, perquè la conec des que era nina, que era una beneitura. Estaven feliços de tenir un premi en castellà. 'Ho feu perquè hi ha algunes persones a Mallorca que escriuen en castellà i us pressionen', li vaig dir, 'però sempre tindran algú de l'Uruguai que els ho guanyi', com va passar aquell any. Lluitar per què? Lluitar perquè un senyor de l'Uruguai presenti una novel·la i guanyi un Premi Ciutat de Palma? Quin sentit té? Hi ha molts premis en castellà als quals aquesta gent pot acudir. Que deixin els Premis Ciutat de Palma en català perquè defineixen una realitat social, un país i una ciutat. Aquesta és la idea. Quan vaig guanyar el 1967, el mateix premi era per obres en català i castellà, i això ja era un disbarat. Va costar moltes energies i esforços aconseguir que els Premis Ciutat de Palma fossin només en català.

– Tot i així, aquest fet és només una espurna de la política lingüística del govern popular de les Illes Balears...
– Sí. Precisament aquest dissabte publico un article al 'Diario de Mallorca' que es titula 'Vulgueu obrir els ulls. Correu d'urgència al president J.R.Bauzá'. Em vaig dir: 'Fes-ho, no hi tens res a perdre i tampoc a guanyar, però ho has de fer'. Vaig decidir dir amb paraules clares i rotundes, però no agressives, el que penso sobre la política lingüística que s'hauria de dur a terme, perquè estan destruint allò bo que s'havia fet. He trobat que ho havia de fer.

– Sembla, però, que una part de la societat mallorquina obre els ulls davant aquest tema?
– Sí, i fins i tot gent del seu propi partit. Això també és positiu. No només volem arribar a un sector, jo no escric la meva literatura per a un grup de gent, voldria que tothom en llegís. Voldria que la societat mallorquina assumís com a patrimoni propi tot allò que es crea a Mallorca, però ho ignoren. A Mallorca hi ha bons creadors, hi ha gent que es desvetlla per fer-ho bé, ha sortit gent brillant. Però la nostra societat no ho assumeix com a patrimoni. La Seu sí, han passat prou segles perquè la tinguin assumida, però l'obra de Llorenç Villalonga o Baltasar Porcel per exemple, no la tenen com un patrimoni propi. És funció dels polítics fer que això sigui sentit i pres com a patrimoni propi.

Josep Maria de Sagarra va col·laborar amb assiduïtat a la premsa als anys vint i trenta al diari  La Publicitat i al setmanari Mirador. Va aplegar una selecció dels articles en dos volums: 'Cafè, copa i puro' (1929) i 'L'aperitiu' (1937). Posteriorment, Narcís Garolera, curador de l'Obra Completa, va aplegar tots els que mancaven en dos volums més: 'L'ànima de les coses' (2001) i 'El perfum dels dies' (2005), que recentment Quaderns Crema ha reeditat. D'entre els centenars d'articles escrits per Sagarra, l'actriu Sílvia Bel llegeix 'La meva cançó' (vídeo) publicat al diari La Publicitat el Nadal de 1922 i recollit al llibre 'Cafè, copa i puro'. Sagarra explica perquè 'El noi de la mare' és la seva cançó predilecta.

Explica Garolera: 'Escrits amb un estil àgil i brillant, que podríem qualificar d’impressionista, i amb un català viu, allunyat de l’artificiositat de molts dels escriptors del seu temps, els articles de Sagarra anaven destinats al lector normal i corrent, poc avesat a llegir en la mateixa llengua que parlava. La varietat temàtica, l’amenitat en el tractament dels continguts, i la naturalitat expressiva, confereixen a l’articulisme sagarrià un interès literari permanent, i el confirmen com un model per a la prosa periodística catalana.'

Totes les cares de Josep Maria de Sagarra

Aquesta lectura forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. En l'espectacle, dirigit per Joan Ollé, hi van participar els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

'Sóc ràpida, no ho puc evitar', llegia Imma Monsó, visiblement nerviosa i contenta per haver guanyat el Premi Ramon Llull 2012 amb la novel·la 'La dona veloç'. I deia: 'Aquesta frase del principi del llibre dóna moltes pistes sobre la novel·la. Perquè la velocitat hi té un paper molt important. La distorsió del temps és el gran tema de la novel·la. El concepte del temps m'interessa des de fa molts anys, perquè aquesta immediatesa i instantaneïtat és un dels factors que mou el món contemporani.'

Imma Monsó és d'aquells que no entrarien mai en una travessa per a guanyar el Premi Ramon Llull. És una autora valorada per la crítica, que ha guanyat uns quants premis, la majoria per obra publicada, i que ha estat fidel a una mateixa editorial, la Magrana, des de fa una dècada. Va debutar el 1996 amb 'No se sap mai' a Edicions 62 i seguint les passes dels editors Oriol Castanys i Anik Lapointe, quan van passar a RBA/la Magrana, Monsó va començar a publicar-hi. Però ara Oriol Castanys ja no és a l'editorial i Anik Lapointe es dedica a unes altres coses dins RBA. Per això Monsó ha decidit començar una etapa nova i presentar-se al Premi Ramon Llull, amb una motivació que va més enllà de la dotació econòmica: 'Em fa molta il·lusió que la novel·la es tradueixi al francès.' (L'obra guanyadora també es publica en espanyol i en francès).

Com un arbre rabent, arrelat dins del vent

'Si hagués de posar una cita al davant del llibre, hi posaria el verset del 'Bestiari' de Pere Quart, que m'agrada molt i diu: 'Com un arbre rabent, / arrelat dins del vent.' Perquè la dona veloç està arrelada al vent, que és una manera de dir que és una dona desarrelada. La novel·la també retrata una família, m'agrada retratar famílies, perquè al si de cadascuna hi ha molta cosa no dita. I ella, amb la seva família, no parla el mateix llenguatge i té desavinences importants amb el seu pare i el seu germà, sobretot. Però, per ella, la importància de la família té una dimensió extraordinària.'

I per què corre la Nès (que ja té un nom escurçat perquè es pot dir més ràpid)? 'Doncs perquè la vida d'avui, la vida urbana, ens porta a córrer. I si ets dona, has d'imprimir-hi encara un plus de velocitat. Ella és psiquiatra, no té fills (això li donaria un plus de serenitat) i no troba mai ni un minut de temps lliure. Té una percepció distorta del temps, potser perquè aquesta distorsió és la que impera en el temps que corre. Però la distorsió també està en ella mateixa, que viu al límit del trastorn.'

La tragèdia: el badoc que no sap badar

'La dona veloç ha d'anticipar-se a tot. El seu lema: com més aviat millor. Aquesta rapidesa té un prestigi immerescut en la societat actual. Però en el temps que corre aquesta actitud es premia, i a la dona veloç, li reporta un cert èxit. I, tanmateix, suporta la tragèdia de ser una dona amb vocació de lentitud, de contemplació de poeta, de badoc que no sap badar.'

Monsó abandona la ficció per reflexionar sobre la realitat: 'Vivim una època en què el temps se'ns escapa de les mans, la immediatesa ho domina tot i és a l'arrel dels mals ètics i econòmics. Paul Virilio parla de la supremacia del temps sobre l'espai, i de com dificulta la nostra existència, si no t'hi adaptes, i si t'hi adaptes, en pagues un preu molt alt. Internet hi té un paper important, en aquesta realitat, que és una realitat duplicada. Segons Virilio, en aquesta societat que es diu globalitzada, l'única cosa que hem globalitzat és el temps, el temps real. Hi ha una certa dictadura de la velocitat al límit. I aquesta velocitat simplement ha produït un accident. Perquè, si no som conscients de què hem perdut, no podrem entendre mai què hem guanyat en aquesta època ultraràpida.'

El jurat ha valorat d'una manera especial els personatges de la novel·la. Segons Emili Rosales, 'són uns personatges fascinants, de gruix, i que es van desenvolupant de cap a cap de la novel·la, fins a sorprendre'ns.' I Monsó comenta: 'Sí, sempre em diuen que són peculiars els personatges de les meves novel·les. No ho sé. Potser perquè sovint poso en escena personatges al límit de la neurosi.'

Imma Monsó diu que al final de la novel·la aquest viure al límit infligirà a la protagonista unes conseqüències devastadores, que ni l'autora no havia imaginat. Tanmateix, com en totes les seves novel·les, 'La dona veloç' conté molta ironia fina i molta comicitat.

L'autora no ha volgut deixar de reivindicar la lectura: 'Mentre escrivia el llibre vaig pensar molt en una dita que repetia sovint la meva mare: 'l'escriure em fa perdre el llegir'. No es referia ni al llegir ni a l'escriptura, volia dir que les coses urgents fan perdre la dedicació a les coses importants. Però m'he adonat que també es pot llegir en sentit literal: reivindicar el llegir, llegir el text i no l'hipertext, que sempre és una lectura de saltimbanqui. I que en temps de crisi, de desànim i de conductes poc exemplars, la lectura és un refugi i un paradís.'

Una de les facetes més divertides de la producció sagarriana, la formen els poemes satírics, que li van procurar una bona colla d'enemics. Lluís Permanyer en va recollir molts, però no tots, al volum 'Poemes satírics' (la Campana, 1989). Un dels més reeixits, celebrats i populars és la 'Balada de Fra Rupert' (vídeo), sobre un personatge real i ben representatiu, segons Permanyer.

En la introducció del recull de la poesia satírica Permanyer destaca la dificultat d'un gènere en el qual Sagarra excel·lia: 'És una especialitat no gens fàcil, ja que no n'hi ha prou a gaudir d'una facilitat de versificar, sinó que s'ha de posseir la força de la ironia, de la provocació, de la malícia justa, perquè tot això és el que permet no caure en la grolleria, en el xaronisme ras i curt, propi del vers renegaire del qui no és poeta.'

Permanyer també explica que Sagarra va fer conèixer 'La balada de Fra Rupert' en una ocasió solemne i històrica: el desembre de 1935, sopant amb Federico García Lorca i Margarida Xirgu, i moltes personalitats més de la vida cultural barcelonina, Sagarra recità alguns poemes satíric. En veure la reacció abrandada dels oients, se'n va anar a casa a cercar la 'Balada de Fra Rupert', que recità entre riallades homèriques i la satisfacció de tots els assistents. Aleshores, Margarida Xirgu la tornà a recitar i Lorca, emocionat digué: 'Amb una actriu com tu i un poeta com en Sagarra, la llengua catalana no morirà mai.'

Totes les cares de Josep Maria de Sagarra

Aquest poema satíric forma part de la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', basada en l'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb va enregistrar. En l'espectacle, dirigit per Joan Ollé, hi van participar els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.

Balada de Fra Rupert

Fra Rupert, de les dames predilecte,

menoret d'aparell extraordinari,

puja a la trona amb el ninot erecte

i com aquell que va a passar el rosari,

sense gota ni mica de respecte

als vots del venerable escapulari,

mostrant, impúdic, el que té entre cames

excita la lascívia de les dames.

I amb veu entre baríton i tenor

canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc

a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons

com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites

com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics

com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo

com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes

com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,

com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia

com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes

com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia

com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris

que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be

dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa

com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans

com són els Salesians.

Ni peluts ni escadussers

com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris

d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents

com ho són en tants convents.

Ni aprimats pels mal vicis

com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans

com els pobres postulants.

Ni amb senyals alarmistes

dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú

com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar

amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrere

com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau

com els collons de Sant Pau.

Són peces que fan lluir

com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs

com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros

com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat

dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul

com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola

com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga

com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi

que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert

com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,

cinc-cents dies d'indulgència.

La que en copsi la grandària,

fins indulgència plenària.

I el cul que no els és rebel

anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana

cosa més noble i més sana,

ni té l'Orde Caputxina

peça més pulcra i més fina,

disposada a tot servei

Ad Majorem Gloriam Dei.

'Sóc ràpida, no ho puc evitar', llegeix Imma Monsó, visiblement nerviosa i contenta per haver guanyat el Premi Ramon Llull 2012 amb la novel·la 'La dona veloç'. I diu: 'Aquesta frase del principi del llibre dóna moltes pistes sobre la novel·la. Perquè la velocitat hi té un paper molt important. La distorsió del temps és el gran tema de la novel·la. El concepte del temps m'interessa des de fa molts anys, perquè aquesta immediatesa i instantaneïtat és un dels factors que mou el món contemporani.'

Imma Monsó és d'aquells que no entrarien mai en una travessa per a guanyar el Premi Ramon Llull. És una autora valorada per la crítica, que ha guanyat uns quants premis, la majoria per obra publicada, i que ha estat fidel a una mateixa editorial, la Magrana, des de fa una dècada. Va debutar el 1996 amb 'No se sap mai' a Edicions 62 i seguint les passes dels editors Oriol Castanys i Anik Lapointe, quan van passar a RBA/la Magrana, Monsó va començar a publicar-hi. Però ara Oriol Castanys ja no és a l'editorial i Anik Lapointe es dedica a unes altres coses. Per això Monsó ha decidit començar una etapa nova i presentar-se al Premi Ramon Llull, amb una motivació que va més enllà de la dotació econòmica: 'Em fa molta il·lusió que la novel·la es tradueixi al francès.' (L'obra guanyadora també es publica en espanyol i en francès).

Com un arbre rabent, arrelat dins del vent

'Si hagués de posar una cita al davant del llibre, hi posaria el verset del 'Bestiari' de Pere Quart, que m'agrada molt i diu: 'Com un arbre rabent, / arrelat dins del vent.' Perquè la dona veloç està arrelada al vent, que és una manera de dir que és una dona desarrelada. La novel·la també retrata una família, m'agrada retratar famílies, perquè al si de cadascuna hi ha molta cosa no dita. I ella, amb la seva família, no parla el mateix llenguatge i té desavinences importants amb el seu pare i el seu germà, sobretot. Però, per ella, la importància de la família té una dimensió extraordinària.'

I per què corre la Nès (que ja té un nom escurçat perquè es pot dir més ràpid)? 'Doncs perquè la vida d'avui, la vida urbana, ens porta a córrer. I si ets dona, has d'imprimir-hi encara un plus de velocitat. Ella és psiquiatra, no té fills (això li donaria un plus de serenitat) i no troba mai ni un minut de temps lliure. Té una percepció distorta del temps, potser perquè aquesta distorsió és la que impera en el temps que corre. Però la distorsió també està en ella mateixa, que viu al límit del trastorn.'

La tragèdia: el badoc que no sap badar

'La dona veloç ha d'anticipar-se a tot. El seu lema: com més aviat millor. Aquesta rapidesa té un prestigi immerescut en la societat actual. Però en el temps que corre aquesta actitud es premia, i a la dona veloç, li reporta un cert èxit. I, tanmateix, suporta la tragèdia de ser una dona amb vocació de lentitud, de contemplació de poeta, de badoc que no sap badar.'

Monsó abandona la ficció per reflexionar sobre la realitat: 'Vivim una època en què el temps se'ns escapa de les mans, la immediatesa ho domina tot i és a l'arrel dels mals ètics i econòmics. Paul Virilio parla de la supremacia del temps sobre l'espai, i de com dificulta la nostra existència, si no t'hi adaptes, i si t'hi adaptes, en pagues un preu molt alt. Internet hi té un paper important, en aquesta realitat, que és una realitat duplicada. Segons Virilio, en aquesta societat que es diu globalitzada, l'única cosa que hem globalitzat és el temps, el temps real. Hi ha una certa dictadura de la velocitat al límit. I aquesta velocitat simplement ha produït un accident. Perquè, si no som conscients de què hem perdut, no podrem entendre mai què hem guanyat en aquesta època ultraràpida.'

El jurat ha valorat d'una manera especial els personatges de la novel·la. Segons Emili Rosales, 'són uns personatges fascinants, de gruix, i que es van desenvolupant de cap a cap de la novel·la, fins a sorprendre'ns.' I Monsó comenta: 'Sí, sempre em diuen que són peculiars els personatges de les meves novel·les. No ho sé. Potser perquè sovint poso en escena personatges al límit de la neurosi.'

Imma Monsó diu que al final de la novel·la aquest viure al límit infligirà a la protagonista unes conseqüències devastadores, que ni l'autora no havia imaginat. Tanmateix, com en totes les seves novel·les, 'La dona veloç' conté molta ironia fina i molta comicitat.

L'autora no ha volgut deixar de reivindicar la lectura: 'Mentre escrivia el llibre vaig pensar molt en una dita que repetia sovint la meva mare: 'l'escriure em fa perdre el llegir'. No es referia ni al llegir ni a l'escriptura, volia dir que les coses urgents fan perdre la dedicació a les coses importants. Però m'he adonat que també es pot llegir en sentit literal: reivindicar el llegir, llegir el text i no l'hipertext, que sempre és una lectura de saltimbanqui. I que en temps de crisi, de desànim i de conductes poc exemplars, la lectura és un refugi i un paradís.'

Xavier Bosch va publicar la seva primera novel·la fa dos anys, 'Se sabrà tot', que va guanyar el Premi Sant Jordi. El fet que Bosch sigui un periodista conegut i que la novel·la tingués uns certs paral·lelismes amb la seva renúncia a la direcció del diari Avui, ha fet que ja se n'hagin venut cinquanta mil exemplars. Amb aquests números Bosch enfila ara la promoció de la seva segona novel·la, 'Homes d'honor', també protagonitzada pel periodista Dani Santana. L'autor diu que ha fet conscientment una intriga periodística.

A 'Homes d'honor' Bosch ordeix tres trames: Dani Santana mena un programa televisiu d'entrevistes i d'investigació. En aquest context investiga què va passar realment en l'incendi del Gran Teatre del Liceu, al cap de quinze anys del fet; entrevista en exclusiva Tuzza Talese, una siciliana que ha destapat els secrets de la Cosa Nostra i que és en el punt de mira de la màfia (mort certa, hora incerta); i investiga la història de Manuel Negrier, pare de del batlle de Barcelona, un heroi del país, que no ho és tant, durant la guerra i l'exili.

Per Bosch, aquestes tres trames tenen la por en comú: 'La por fa moure tots els personatges de la novel·la. Hi ha molta por, por de perdre la vida, por de Santana de conèixer-se a si mateix i de no agradar-se prou, por de perdre allò que tens…'. També s'hi parla de la relació entre periodisme i poder, d'allò que no es veu a la televisió, de l'ofici de periodista, amb la ciutat de teló de fons.

El punt de partença de la novel·la

Bosch ha explicat en una conferència de premsa que un matí que feia temps per anar al Palau de la Generalitat, llegia el diari en un pedrís de la plaça del Rei. En aquestes, se li va acostar un home d'uns seixanta-cinc anys que li va dir que ell era treballador del Liceu i que era a l'escenari el dia que es va cremar el teatre. Li va explicar que les coses no havien pas anat com s'havia explicat. Tot seguit l'home li va demanar que no en fes res. Però aquest és el motor de la segona novel·la, en què Bosch reprodueix aquesta versió sense que l’hagi pogut confirmar ni hagi tornat a veure aquell home.

Com ha canviat la Barcelona de la primera novel·la en relació amb la segona? Per Bosch, 'Se sabrà tot' se situa al final de la bombolla immobiliària, que n'és un dels motors, amb una presència molt viva del Raval. A 'Homes d'honor', Barcelona ja es troba en plena crisi i l’acció se sirua, sobretot, a la Rambla i a la plaça de Francesc Macià.

Proa fa un llançament de 13.000 exemplars de la novel·la. L'editor, Josep Lluch, la defensa dient que 'Homes d'honor' aprofundeix en els recursos del gènere d'intriga i en l'interès per la realitat, per l'ara i ací.

Què ha volgut millorar Bosch en relació am la primera novel·la? Diu: 'Ara un parell de capítols els hauria escrits d'una altra manera. I malament, rai, si et penedeixes d'una sola frase escrita. Això, a mi, em trasbalsa. En aquest sentit, 'Homes d'honor' em penso que és més rodona.'

Xavier Bosch va publicar la seva primera novel·la fa dos anys per la porta gran, 'Se sabrà tot', que va guanyar el Premi Sant Jordi. El fet que Bosch és un periodista conegut i que la novel·la tenia uns certs paral·lelismes amb la seva dimissió de director del Diari Avui, ha fet que ja porti 50.000 exemplars venuts. Amb aquests números, Bosch enfila la promoció de la seva segona novel·la, 'Homes d'honor', on manté el periodista Dani Santana de protagonista. L'autor diu que ha fet conscientment un 'thriller' periodístic.

A 'Homes d'honor' Bosch entrellaça tres trames: Dani Santana condueix un programa televisiu d'entrevistes i d'investigació. És en aquest context que investiga què va passar realment en l'incendi del Gran Teatre del Liceu, quan fa quinze anys del fet; també entrevista en exclusiva Tuzza Talese, una siciliana que ha destapat els secrets de la Cosa Nostra i que és en el punt de mira de la màfia (mort certa, hora incerta); i una altra investigació, la de la història de Manuel Negrier, pare de l'alcalde de Barcelona, un heroi del país durant la guerra i l'exili, que no ho és tant.

Bosch creu que les tres trames tenen la por en comú: 'La por és el que belluga tots els personatges de la novel·la. Hi ha molta por, por de perdre la vida, la por de Santana de coneixer-se a sí mateix i no agradar-se prou, por a perdre allò que tens…'. L'autor també avança que la seva història parla de la relació entre periodisme i poder, del que no es veu a la televisió, de l'ofici de periodista, i tot això amb la ciutat de teló de fons.

El punt de partida de la novel·la

Bosch ha explicat en conferència de premsa que un matí que feia temps per anar al Palau de la Generalitat, llegia el diari en un pedrís de la Plaça del Rei, quan se li va acostar un home d'uns seixanta-cinc anys que li va dir que ell era operari del Liceu i que era a l'escenari el dia que es va cremar el teatre. Li va explicar que les coses no van anar com s'havia explicat. Un cop dit, l'home li va demanar que no en fes res. Però aquest va ser el motor de la segona novel·la, que Bosch reprodueix sense que hagi pogut confirmar aquesta versió ni hagi tornat a veure aquell home.

Com ha canviat la Barcelona de la primera novel·la en relació a la segona? Diu Bosch que 'Se sabrà tot' se situa al final de la bombolla immobiliària, que n'és un dels motors, amb una forta presència del Raval. A 'Homes d'honor', Barcelona ja està immersa en la crisi i l'escenari se situa sobretot a la Rambla i a la plaça Francesc Macià.

Proa fa un llançament inicial de 13.000 exemplars. L'editor, Josep Lluch, ha defensat la novel·la dient que 'Homes d'honor' aprofundeix en els recursos del gènere d'intriga i l'interès per la realitat, per l'ara i aquí.

Què ha volgut millorar Bosch en relació a la primera novel·la? Diu: 'Ara un parell de capítols els hauria escrit d'una altra manera. I malament rai si et penedeixes d'una sola frase escrita. Això a mi em trasbalsa. En aquest sentit, 'Homes d'honor' em penso que és més rodona.'

Iniciem la sèrie 'Homenatge a Josep Maria de Sagarra': cada dia VilaWeb us ofereix una peça literària (poema, teatre, article periodístic, memòries, cançó…) que quinze autors, cantants i músics, dirigits per Joan Ollé, van dir al Palau de la Música en l'acte institucional i popular que se li va retre el 24 de gener. La iniciem amb el poema 'La campana de Sant Honorat', recitat per Montserrat Carulla.

Obrim la sèrie 'Totes les cares de Josep Maria de Sagarra', consistent en una peça literària (poema, teatre, article periodístic, memòries, cançó, traducció…) que quinze autors, cantants i músics, dirigits per Joan Ollé, van recitar al Palau de la Música en l'acte d'homenatge institucional i popular del 24 de gener, organitzat per la Generalitat, i que VilaWeb us ofereix. I l'obrim amb el poema 'Elegia a Rafel', recitada per Lluís Soler (vídeo).

'Elegia a Rafel' és l'últim poema del llibre 'Àncores i estrelles' (1936), exposa Narcís Garolera, director de l'edició crítica de l'Obra Completa de Josep Maria de Sagarra i assessor de l'espectacle d'homenatge. El llibre s'ha inclòs en el tercer volum de l'OC (Poesia 3. El poema de Nadal, La rosa de cristall, Àncores i estrelles, Entre l'equador i els tròpics, poemes satírics, poesies disperses i inèdites). Garolera també explica que s'assembla a 'Cançons de rem i de vela', perquè és un llibre mariner, amb personatges i coneixements del Port de la Selva. En Rafel era un pescador que ell tractava, un cas real que el poeta realça.

Van participar en l'homenatge els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa, Lluís Soler. I els cantants i músics Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català.